SITGES, PLATJA D'OR

Va arribar per mar un dia de l´any 1922, i no te ni amo ni guia perquè es un Drac molt furiós, li diuen la Fera Foguera, i surt per la festa gran, i llença foc pel darrera, i llença foc pel davant, com que te cara de gat es molt bon animal, però quan esta esverat es una bestia infernal, que coneix petits i grans, lladregots i gent de be, escolteu bons sitgetans ... el pregó que ara us faré.

Així, d´aquesta manera, comença el vers del Drac, i així d´aquesta manera he volgut començar jo aquest pregó, perquè d´una manera o altra la Fera Foguera forma part des de fa molts anys del meu jo mes íntim i personal. M´explicaré.

Era un capvespre d´un dijous calorós, però no pas d´un dia d´estiu qualsevol, era el capvespre del dijous 24 d´agost del 1978, diada de Sant Bartomeu. La processó, feia uns instants que ja s´havia recollit dins del temple parroquial i la banda de música abans de plegar deleitava al respectable amb algun que altra pas doble a la Plaça de l´Ajuntament, moment que els gegants aprofitaven per fer una darrera ballada, el que anys després es va mal anomenar “ la ballada final”, jo, agafat de la ma del meu pare, m´ho mirava nerviós. Passarem per davant del Dr Robert i férem cap a la palmera de la rectoria, ahhh quantes ballades i sortides d´ofici que han viscut, però qui n´ha viscut mes dels dos? Doncs el Dr. Robert s´ho mira des del 1907 i la palmera des del 1909, res, abans d´ahir. Al arribar a la palmera, l´estampa era si mes no original: el Drac, aparcat al seu costat amb les dents tant negres que el Titono tindria feina durant un mes seguit, i els seus portants i timbalers cruspint-se unes galetes amb moscatell que anys mes tard vaig saber d´on provenien entre les rialles del que m´ho explicava. En una breu conversa entre el meu pare i en Joan acordaren que podia entrar a tocar el timbal i aquella mateix any, per la Processó de Santa tecla, ja que la matinal infantil encara no existia, i després de comprar un petit timbal a can Cosi, estampar en una samarreta blava el logo del Sitges Drac i cosir-hi l´escut de Sitges, vaig començar a participar a la nostra festa gran, tenia 9 anys i començava la meva història d´amor amb la festa major. Després vindrien els timbals amb la vella de diables, la moixiganga, que es el ball més solemne i sitgetà de tots els balls que es fan i es desfan, i finalment el meu somni d´infantessa fet realitat: portar el drac de Sitges.

Una història però, que amb el Drac ja havia començat fins i tot anys abans de la meva arribada en aquest món. Cap als anys 50´s, a la pobra bèstia entre cercavila i processons no la portaven a la casa de la Vila sinó que la deixaven on els hi anava mes be per dir-ho d´una manera suau. Un dels llocs on aparcaven l´animal era al carrer de l´Illa de Cuba, a la fusteria del meu avi, en Josep Mirabent i Mirabent, de Can Rostit, en Pep fuster. Ell, com a moneda de canvi es cobrava el favor amb espècies, es a dir amb carretilles, les quals, quan a ell li venia de gust, i això significava que tant podia ser el dia de la mona com per tots sants, les lligava a la barana de la claraboia de la fusteria i foc !!! amb el consegüent ensurt dels que hi havia allà en aquell moment, i molt particularment del “Xelín” que sortia esporuguit com una bala cap al carrer sense mirar per on passava tot bordant amb la cua entre les cames.

Evidentment, podria passar hores explicant diverses anècdotes de la nostra entranyable bèstia, però no serà pas el cas.

Avui m´agradaria fer un recorregut històric per la Festa major, talment com si fos una visita guiada que, d´altra banda, és el que acostumo a fer en el dia a dia a als nostres museus des de fa ja un bon grapat d´anys.

Comencem?

Com devia ser la diada de Sant Bartomeu a les acaballes del segle XIX ? en aquells anys a la nostra Vila, hi havia una colla de pintors que, enamorats de la seva llum van decidir de crear-hi escola: l’escola Luminista de Sitges, precursora del que seria poc després el modernisme pictòric català amb Santiago Rusiñol i Ramón Casas al capdavant. Mas i Fondevila, Roig i Soler, Batlle i Amell, Joaquim de Miró i Antoni Almirall d´entre d´altres en formaren part. Però avui ens centrarem en l´obra d´un altra pintor del moment, Felip Masó i de Falp, autor d´una de les pintures més icòniques de la nostra gran diada: “La Processó de Sant Bartomeu”, pintada a Sitges pel 1884.

La Processó de Sant Bartomeu (Felip Masó 1884)

Aquesta pintura exposada al Museu de Maricel, fou presentada el mateix any al saló de parís i premiada a l´exposició de Viena del 1887 i distingit amb la segona medalla a l´exposició d´Anvers de 1893. Molt aviat se’n feren unes reproduccions en color i al cap de poc a moltes llars sitgetanes hi havia una oleografia del quadre emmarcada. L´autor, va fer-ne donació al Museus de Barcelona i aquests el van deixar en dipòsit a la Diputació provincial per a decorar les seves sales. Després, va estar situat al despatx del conseller de cultura de la generalitat fins que el propi conseller i d´acord amb la Junta de Museus al llogar les sales de l´actual palau de Maricel per fer-hi l´ampliació del Cau Ferrat al 1935, decidiren de donar-hi l´obra com a primera de la col·lecció d´art de la Vila de Sitges, col·lecció que des de llavors no ha parat de créixer en benefici del nostre patrimoni local. La història ens recorda que Josep Soler i cartró va ser convidat per el propi artista al pati de can Querol per poder veure in situ com plasmava en la tela tota la força de la nostra festa gran. Dins del pati ja hi havia els ornaments, banderes, ganfarons, i altres objectes litúrgics que Mn. Fèlix Clarà havia fet portar per poder-ne captar tots els detalls. Masó, trià el pati de Can Querol perquè era prou gran i a més era un bon amic de la casa, fins al punt que en un principi volia fer-lo servir com a fons de la seva obra, encara que al final es va decidir de posar-hi el castell de Sitges, una mica modificat a la seva conveniència. Així doncs, la composició del quadre es una mica fantasiosa fins el punt que la realitat sols hi apareix en un terç del conjunt. El tros de la part dreta, correspon al Sitges del 1884. A excepció de la casa del primer terme, les altres, per ordre de col·locació, són les que es troben ara enfront de la façana de la casa de la vila. Així la que segueix després de la primera es Can Fontanals, també anomenada per la gent “Can Pets”, després ve Can Reguant, el ferrer, després la casa de la Usellesa i ca la Manana, la darrera de totes, Can Pans, enderrocada a mitjans dels 70 i de la que en tinc encara un petit record. També si ens hi fixem i just on ara al meu darrera hi ha el Dr. Robert s´hi entreveu un tros de Can Puig de Galup, casa que havia llavors en aquest indret. Al centre del quadre hi ha situat el Castell de Sitges, la façana del qual donava de cara on hi tenim avui la fundació Stämpfli i Bacardi, al antic mercat municipal. Per tant podem veure com l´autor va prendre com a punt de vista els voltants de l’entrada del carrer d´en Bosch. El tros de l´esquerra sempre s´ha dit que era un recó de Sevilla, on felip Masó residí uns quants anys, si ve sempre s´ha cregut que era la coneguda calle Sierpes, estic en condicions d´afirmar i gràcies a les dades aportades per un matrimoni sevillà de visita als nostres Museus que es una balconada de la Plaza del salvador i que avui en dia encara resta igual. A la dreta podem veure un parell de soldats, cosa que no correspon amb aquells anys en que a Sitges no hi havia tropes. Al costat des soldats i asseguda de cara, Josefina ferrer Cros esposa de Josep Planas, de sobrenom “el muchacho” car va néixer a Cuba. Més avall, en “paulí”, el sereno fent guàrdia d´honor. Dels elements folklòrics hi podem veure els gegants al fons i clara rament al ball de bastons. En el primer portal de Castell, i com esperant per incorporar-se a la processó hi ha el tabernacle de Santa Tecla. A continuació dels balls hi veiem els escolanets tot portant els ganfarons parroquials, el segon el porta el “Ros de cal ploraire” i a darrera seu, el sagristà, en salvador Rigol i Busquets amb la creu d´argent i faldilla blanca. El capellà que hi ha en lloc preferent lluint capa pluvial blanca és Mn. Fèlix Clarà, fill de Sitges, i responsable final de que la imatge de Sitges, es a dir, la nostra església parroquial tingui el seu aspecte actual. Des del meu humil punt de vista crec que es mereix molt mes que un petit carreró al costat de Can Falç i que fins fa poc ni tant sols en tenia sortida. Hi podem veure les tres grans banderes que acompanyen la processó, la blava es la de la confraria de la Puríssima, la verda es de la verge del Remei i la vermella la de Sant Bartomeu. Aquesta la portava el vell Quadrats, inconfusible amb les seves patilles, i darrera seu, i amb el barret de copa a la mà, Cristòfol Clarà, germà del Mossèn citat. Després hi veiem tot acompanyant al tabernacle al comandant de marina i al altra costat a Joan Burgades, el “Tigre”, molt popular en el Sitges d´aquells anys. La imatge de Sant Bartomeu encara és la que avui dia veiem sortir a les nostres processons i cal dir que llavors era propietat de la família Robert del carrer Nou. Darrera el Sant, en “Buina” del carrer de les Ànimes, conegut també com el vell mariner. Al seu darrera hi ha la banda de música de Sitges coneguda també com la “banda del Pensil” i que Rusiñol deixà immortalitzada al seu Cau per a la posteritat. Darrera la banda hi figura el Penó de Sant Bartomeu encara que pintat de blanc , propietat de la germandat de sant Bartomeu i al fons distingim el talem que es treia per cobrir la relíquia del Sant Apòstol que llavors sortia a la processó. Així doncs, amb tot l´explicat fins ara, ens comencem a fer una idea de com era la nostra festa fa mes de 100 anys.

1892, Sortida d´Ofici

Ara, som davant d´una de les imatges mes típiques i costumistes de les festes majors d´antany, l´esplendorosa sortida d´ofici, uns dels actes més emotius i alhora dels principals de la diada del Sant patró. A la imatge hi veiem el moment culminant: som al 1889 i si ens hi fixem l´edifici de la casa de la Vila encara no resta del tot acabat. Els balls evolucionen al so de les gralles mentre les autoritats abillades amb frac i barret de copa es disposen a entrar a l´Ajuntament per presidir l´acte des de la balconada. La gent s´ho mira tot omplint la Plaça de gom a gom amb les seves gorres, canotiers i alguna que altra ombrel·la per protegir del sol de ple agost a alguna que altra senyora o senyoreta sitgetana. Entre els balls hi veiem el de bastons, els cercolets, la moixiganga, el ball de diables amb el seu únic timbaler i al fons, els antics gegants moros de Sitges.

Els antics gegants moros cap a 1910 aprox.

Els antics gegants moros de Sitges també eren coneguts com els gegants d´en Querol, ja que cap el 1840 foren construïts pels germans Joan i Joaquim de Querol i cabanyes. Poca cosa sabem d´ells, com ara que el gegant portava un vestit blanc amb capa blava i que per fer la fesomia de la geganta es va prendre com a model una noia pagesa de Jafre. Els gegants es guardaven i vestien en un vell magatzem municipal situat a la fragata, hom pensa si era el mateix que molt abans havia servit per guardar-hi la nau que avui en dia encara dona nom al indret. El 1889 van estrenar uns nous vestits i sortiren ininterrompudament fins el 1896.

Els antics gegants moros el 1912, en la inauguració del nou Hospital

L´any següent s´estrenaren uns nous gegants i no devien agradar molt o els vells moros encara eren enyorats fins el punt que sortiren en diversos anys fins que en la inauguració del nou Hospital de Sitges per la Festa Major de 1912 se´ls va veure per darrer cop. A partir d´aquí només sabem que foren adquirits per Josep Robert Soler i que cap al 1946 aprox el seu fill Josep Robert Mestre encara els conservava en una masia de la seva propietat. Malauradament i des de llavors mai mes se’n va saber res. L´any 1979 s´estrenaren uns nous gegants moros que van voler ser una rèplica dels antics i que són els que avui dia encara ballen pels nostres carrers.

Els gegants vells cap a 1899 aprox.

El 23 d´agost de 1897 Sitges va estrenar els seus nous gegants, els que avui dia nosaltres coneixem afectuosament com els gegants vells. El dibuixant Lluís labarta, amic d´en Rusiñol, s´encarregà del seu disseny i de la seva construcció se´n va encarregar el taller del Ingenio a Barcelona. El gegant encarnava la figura del Rei Jaume I el conqueridor i la geganta a una dama de l´època. Com anècdota cal dir que en la seva primera sortida i degut al seu pes considerable, pels vols dels 113 Kgs, no els podia dur ningú fins que en Mestret, un sitgetà d´ofici pagès i considerat un dels homes mes forçuts de la Vila va dur ell tot sol el gegant des de l´Ajuntament fins a la Terra Cavada, pel vols de Can Perico. Després retornar a l´Ajuntament a buscar a la geganta i feu el mateix trajecte. En veure la seva proesa, altres sitgetans decidiren d´ajudar-lo i s’afegiren a la comitiva, acabava de néixer la nova colla de geganters de la Vila. El 1902 guanyaren una medalla d´argent a les festes de la Mercè de Barcelona al concurs de gegants, nans i monstres. Anys més tard, hi tornaren a participar tot guanyant una nova medalla, en aquest cas per haver fet la millor ballada.

Els gegants vells cap a 1920 aprox.

Cap als anys 20, foren restaurats i estrenaren vestits nous, uns vestits que ja començaven a semblar-se als actuals.

Els gegants vells el 1934 i ell sense corona

Com a nota curiosa hom pot veure en diverses fotografies com durant els temps de la República, entre el 1931 i el 1935 el gegant participava a les cercaviles sense la seva corona característica. El 1931 ho feu amb un mocador al cap i al 1932 amb la testa al descobert.

Els gegants vells el 1955 amb els vestits nous

Per la Festa major de 1955 els gegants estrenaren vestits nous degut al desgast dels antics que ja acumulaven anys. Foren dissenyats per l´artista sitgetà Artur Carbonell i confeccionats a la botiga maragda del carrer de les Parellades i pagats per subscripció popular. aquests vestits els portaren fins el 1975, any en el que coincidint amb les festes del Corpus, Sitges estrenà uns gegants nous, replica dels vells i que aquest any celebren els seus quaranta anys. Els gegants de la Vila passen per ser una de les parelles mes majestuoses de tot Catalunya i sempre han estat una referència molt important dins del món geganter del nostres país.

Els gegants cubanitos el 1966

L´any 1965 Sitges estrenà uns nous gegants, els americanos coneguts popularment com els cubanitos. Volien representar l´estampa clàssica d´anys enrere de quan els sitgetans emigrats a Cuba tornaven rics a retirar-se a la Vila que els havia vist néixer. Foren pagats per la casa pepsi-cola gràcies a la medicació d´en Josep Mirabent Magrans que en fou un dels padrins. Foren dissenyats per Llorenç Picas i Samuel Barrachina, llavors president de la comissió i el seu principal impulsor.

Els gegants cubanitos el 1967

El 22 d´agost de 1965 feren la seva arribada a l´escola Barrachina i acompanyats pels gegants vells anaren en cercavila fins al baluard on foren beneits pel Sr rector, acte seguit feren la seva primera ballada pel gaudi dels infants de Sitges, els quals foren obsequiats amb refrescs del patrocinador dels gegants, el proper dia 22 celebraran el seu 50 aniversari amb una trobada de gegants pels carrers de la nostra Vila, moltes felicitats !!!

Els cabeçuts el 1941

A Sitges darrera dels gegants sempre hi ha els cabeçuts, no pas cap grossos com se´ls anomena a molts d´altres llocs de les nostres contrades. Ja el 1897 i coincidint amb l´estrena dels gegants vells es parla de la nova indumentària que lluiran els cabeçuts per aquells Festa Major, la qual costà vora les cinc pessetes i portaven a mes, uns braços postissos adossats al mateix cabeçut. L´any 1922 s´estrenaren 4 cabeçuts nous: en Patufet, en Bernat, la Tecla i en Bartomeu,

Els cabeçuts el 1948

l´any següent se’n va afegir un de nou i el 1947 els dels tres germans Marx, el 1953 en sortiran dos nous i el 1992 assistirem al bateig d´en Santiago Rusiñol i l´Enric Morera coincidint amb el pregó que la Cubana ens va oferir al bell mig del Cap de la vila. D´uns anys ençà s´incorporen personatges reals del nostre Sitges a la colla que ens el fa perpetuar a la nostra memòria per sempre mes.

Estrena del Drac de Sitges el 1922

El 23 d´agost del 1922 Sitges estrenarà per fi el seu Drac. Fins llavors en algunes ocasions s´havia llogat el Drac de Vilafranca però aquell any l´Ajuntament decidí de tirar pel dret i l´alcalde Josep Planas i Robert el costejà de la seva pròpia butxaca. Fou construït a la fusteria d´en Salvador Forment al carrer de Sant Gaudenci i Agustí Ferrer Pino fou l´encarregat de fer-ne el disseny. La veu popular ens diu però que Ferrer Pino no quedà gaire content amb la seva forma arrodonida i que a cops de puny acabà de donar-li el seu aspecte tant peculiar com característic. Tenia cara de gat i cua en forma de peix i els seus colors eren basats en l´època simbolista que el pintor experimentava aquells anys, blaus, liles, i taronges predominaven en el seu conjunt. La seva estrena fou memorable: al vespre de la vigília de Sant Bartomeu, el Drac, arribà per mar dalt d´una barca tot llençant sortidors de foc per la boca i per la cua fins arribar a la nostra platja on l´esperaven els gegants i la resta dels balls populars de Sitges., en desembarcar i en mig d´un petit castell de foc es dirigiren fent un petit cercavila per baix a mar i carrer Nou amunt cap a la Plaça de l´ajuntament entre mig de la satisfacció de la gent de Sitges en veure per primera vegada la seva nova bèstia.

El drac davant dels gegants a la sortida d´ofici del 1922

Cal dir que aquell any la Fera Foguera, que es com oficialment se la va anomenar va obrir la matinal, la sortida d´ofici i la processó de Sant Bartomeu davant dels gegants i com a fet excepcional en motiu de la seva primera Festa major.

El drac el 1934

Amb el pas dels anys, el Drac perdé progressivament la seva forma original, així als anys 30 ja no tenia la cua de peix car es va tallar perquè cada cop estava mes feta malbé pel foc que hi portava.

El drac a l´Hospital el 1946

Posteriorment els seus colors característics van anar desapareixent per donar pas a uns colors més foscs que variaven sovint amb el curs dels anys, des de un negre amb uns petites clapes blancs, fins a un verd molt fosc amb unes ratlles verticals.

El drac el 1953 a la sortida d´ofici

El drac l´any 1957

Tot això va disgustà molt a Ferrer Pino que durant molts anys havia tingut cura de la bèstia tot pintant-la i arreglant-la com si es tractes del seu propi fill. Ja a partir dels anys cinquanta, va començar a tenir la pell que tots recordem: verd fosc amb escates grogues i vermelles.

El drac el 1972

El 1972 es va fer un intent molt inexacte de tornar a l´original però no va acabar d´arrelar entre els sitgetans i després de recordar la seva arribada el 1997 i en motiu del seus 75 anys es va començar a parlar de la seva restauració. Finalment, i des de la Festa Major de 2011 i després d’una excel·lent restauració obra d´en Pep Pascual , la Fera Foguera torna a lluir els seus colors originals. Sempre ens quedarà el record del drac verd però estic segur que l´Agustí ferrer Pino, des d´allà on sigui n´estarà ben orgullós.

L´antiga Àliga de Sitges el 1945

L´any 1945 i a proposta de la comissió de festes, junt amb la col·laboració de Salvador Picas i Joan Olivella va sorgir la idea de realitzar la figura d´una Àliga que passes a engrossir el nostre bestiari local. La bèstia és va construir amb fusta i cartró al pati de can Figuls i fou pintada per l´artista local Victorino Berbegal. En un principi la idea de la comissió no era pas la de fer-li tirar carretilles com el Drac sinó de posar-li al bec unes bengales perfumades més d´acord amb el caràcter simbòlic i reial que ostenten a dia d´avui encara les altres Àligues d´arreu del nostre país. El cert es que l´animal passà la seva primera Festa major sense pena ni glòria i l´any següent en vistes del poc èxit obtingut decidiren que la bèstia havia de llençar foc. Tant bon punt van petar les primeres carretilles li van esberlar el bec i la cara provocant la seva retirada immediata de la festa. Fou desada en un magatzem municipal que es trobava dins de l´Hospital de San Joan i allí resta oblidada durant molt temps. Unes goteres que li remullaren la carcassa la van mig desfer i de les seves restes en donaren comptes els típics rosegadors de magatzems. Per sort l´any 1984 un grup de sitgetans molt vinculats amb les nostres tradicions recrearen una nova Àliga, aquesta si, amb materials com la fibra de vidre i que des de llavors tira foc a dojo per els nostres carrers fent de Sitges la única Vila amb una àliga coronada que tira foc per la boca i cua.

Ball de diables el 1914

El ball de diables de Sitges és un dels mes emblemàtics de la nostra festa. Hi ha constància escrita des de 1853 però es suposa que la seva presència és molt més anterior. A l´arxiu Històric de Sitges ja trobem documentació amb unes despeses del ball de l´any 1858. És un dels balls que ha tingut mes continuïtat per la Festa Major, amb justificades excepcions, com és el cas de la del 1854, en que fou suprimida la festa per l´epidèmia del còlera, les dels anys 1873 i 1874, per les guerres carlines, la del 1885, altra cop per culpa del còlera, la del 1898 per la pèrdua de Cuba, la de 1909 pels fets de la setmana tràgica, la del 1933 en que no hi hagué festa major i durant la guerra civil entre el 1936 i el 1939. El 1913 junt amb els bastons i els gegants foren els únics participants d´aquella Festa Major. Així mateix per les Santa tecles del 1900 i 1906 sabem que hi va participar una colla infantil, prova sens dubte de la passió que els nens de Sitges ja tenien pel foc en aquells temps. Sant Miquel, l´Angel, Llucifer, la diablessa i deu diables (que representen els 10 manaments) són els integrants d´aquest ball. Cal dir que el personatge de la diablessa sempre era encarnat per un home, se suposa que per tradició, ja que el balls parlats ens recordarien un xic al teatre de plaça antic on les dones no acostumaven a intervenir.

El ball de diables el 1948

Sembla ser que els dibuixos i sanefes que llueixen en els seus vestits foren ideats en un principi per l´artista sitgetà Josep Vidal i Vidal i que en diferents anys s’hagueren de refer degut a les cremades que anaven reben en el curs dels anys. Així sabem que se’n feren vestits nous el 1906 i també el 1911. Aquell any es decidí que els vestits quedessin per l´Hospital i aquest els llogaria a la colla per tal de poder treure’n un petit benefici. El problema esdevenir quan a la majoria dels sitgetans no els hi va agradar gens el nou vestuari, fortament criticat ales pàgines de l´Eco. Sembla ser que a partir de 1925 la propietat dels vestits ja serà altra cop de l´Ajuntament. Tot i no tirar la quantitat de foc que es tira avui, trobem que el 1926 la casa gran hagué de fer front a la restauració del ceptrot d´en Llucifer ja que pobret, estava molt malmès de les cremades sofertes al llarg del anys. Amb tot el que mes agrada a la concurrència, o no, són els versos amb els quals els diables ens “deleixen” cada vigília quan fan la representació del ball parlat. Aquesta tradició es antiquíssima si be abans cada vers acostumava a tenir com a fons un dels manaments, des de fa un bon grapat d´anys que sense penes ni rancúnies ens posen al dia de la vida local, cosa que tothom ja espera, igualment les respostes del Llucifer acostumen a ser els mes inversemblants possibles i a vegades no tenen res a veure amb el vers que les han precedit. A la nostra Vila sempre hi havia hagut una colla de diables, però a finals del 50, un grup de joves crearan una nova colla que nomes sortirà per Sta Tecla, a finals dels seixanta guanyaran la subhasta, que es celebrava el dia del Vinyet, i sortiran per Sant Bartomeu, després durant uns anys ho farà altra cop la vella fins que a finals dels 70 ja ho faran les dues juntes. Des de 1981 s´hi va afegir la colla de l´agrupació.

El ball de bastons cap a 1910 aprox.

ES creu que l´origen del ball de bastons era una manifestació guerrera i ritual, relacionada amb les cerimònies de fecunditat de la terra. Si be el 1620 ja s´esmenta un ball de bastons en la processó del Corpus de Barcelona, a Sitges, tenim com a primera data referenciada la del 1853 al igual que el ball de diables. El ball es compon de dotze membres a diferència de les poblacions de les nostres rodalies on el nombre es indeterminat. EL ball de bastons es també un assidu de les nostres festes i sempre ha sigut molt celebrat. Així cap a mitjans del segles passat ja arribaven a sortir entre dues i tres colles. Per la Santa Tecla de 1895 i per la de l´any 1900 sortiren una colla infantil, tal i com també feia el ball de diables. El 1908 sortí per primera vegada una colla formada pels joves de la Vila i el 1916 sortiren tres colles: la gran, la mitjana i la petita. La colla gran fins i tot guanyà una copa al poble espanyol l´any 1936, copa que fou entregada per a la seva exposició al Museu del Cau ferrat. Avui dia Sitges gaudeix de 4 colles bastoneres, la Vella, hereva dels antics bastoners sitgetans, la jove formada el 1975,i que aquest any està d´aniversari, la mitjana de 1979 i la de noies, estrenada per la Santa tecla de 1980.

Els bastoners vells de Sitges el 1965

Com a fet històric, cal dir que per la processó de Sant Bartomeu de 1965, sortiren els bastoners vells de Sitges ja retirats amb tota la seva indumentària de color blanc. La peça més emblemàtica és la boja, a mes d’altres típiques sitgetanes com la cirereta, el corrandillo, l´hereu riera, la segona i la bolangera.

Els pastorets el 1953

L’origen del ball dels pastorets te diferents versions, des de la seva relació amb les representacions religioses com ara el nadal, fins a un suposat record de tipus ritual agrícola o fins i tot guerrer. Al igual que molts altres balls, trobem la seva primera referència en l´any 1853, però en aquest cas es per la seva participació en les festes de la Mare de Déu del Vinyet, tal i com surt referenciat en el “Diario de Barcelona” del 6 d´agost d´aquell mateix any. Sembla ser que després d’alguns anys sense sortir, és a partir del 1890 quan els pastorets ja sortiran regularment a la nostra Festa Major. Aquest fet es molt important ja a la majoria de pobles del gran Penedès es quan comencen a desaparèixer.

Els pastorets el 1955

Serà ja cap als anys vuitanta del segle passat quan a molts llocs seran recuperats adoptant el model sitgetà tot i que en variaran lleugerament la vestimenta i la coreografia, adaptant-los als seus costums locals. A Sitges el ball està format per set pastors, un rabadà i un majoral que anys ençà acostumava a ser el membre de més edat de la colla. A la vigília de Sant Bartomeu es quan els pastorets fan el ball parlat. A Sitges es recitaven uns versos que transcrits pel mestre Huguet, es recitaren molt probablement des del segle XIX. La versió actual ja es més moderna i es creu que ja la recitava la colla pastoril cap a les dècada dels anys 50 del segle passat.

El ball dels cercolets el 1933

Antigament el ball dels cercolets era molt comú a les nostres contrades i hom creu que podria tenir el seu origen en la mediterrània clàssica si be amb els noms en que denominem parts del ball, com ara el moment de fer la bota, ens portaria a un origen vinculat amb la terra i concretament amb el món de la vinya tant estesa abans en aquesta part del país. ÉS un dels balls més antics que trobem per tot el gran Penedès i ja surt referenciat a mitjans del segle XV a Tarragona. La primera referència del ball a la Vila, al igual que molts d´altres, el trobem el 1853, a la crònica de les festes de la Mare de Déu del Vinyet del “Diario de Barcelona”. El ball dels cercolets de Sitges passa per ser el ball amb el integrants més petits de tots els ball que participen a la nostra Festa Major.

Els cercolets a la Ribera el 1945

Està integrat per vuit cercolets, l´àngel, que és el mes petit de tots, i el majoral, que al igual que en els pastorets, acostuma a ser adult. És un dels balls parlats que cada 23 d´agost recita els seus versos. En concret, se sap que fins a tres versions diferents s´han representat al llarg dels anys, tot i que generalment s´acostuma a representar la més antiga recollida pel mestre Huguet cap a finals del segle XIX.

El ball de les gitanes el 1917

El ball de les gitanes que es balla a la nostra Vila passa per ser un dels mes antics ja que surt referenciat per primera vegada el 1847 tot i que se suposa que ja es ballava de molt abans. Dins de les dues versions que es ballen pel Penedès, una es exclusiva de Sitges. Antigament el ball era representat per homes i així fou fins a finals dels anys 40 quan deixà de sortir.

Les gitanes el 1940

Fou recuperat el 1977 i ja mai mes ha deixat de participar a les nostres festes. Es composa de vuit gitanes, el gitano gros, l´estaquirot i dos galerons. Com molts d´altres també és un ball parlat. Comença la representació el gitano gros i després de replicar a totes les gitanes el seu vers corresponent, acaben la seva actuació tot fent i desfent la popular trena. Actualment i des de finals dels 70, Sitges disposa de dues colles del ball de les gitanes si be tant el vestuari com el ball no semblen coincidir gaire entre si.

Ball de cintes 2014

El ball de les cintes ha estat un dels darrers a incorporar-se al nostre seguici festiu, ja que ho feu el 1982 de la mà de l´ABPS. Els seus orígens es remunten al culte al arbre de maig, i de fet, tenen molts punts en comú amb el ball de les gitanes anteriorment mencionat i el desaparegut ball de l´arbre, la qual cosa ens fa pensar en una mateixa rama comuna per a tots ells. A Sitges el ball esta format per vuit noies i un noi, l´anomenat estaquirot. Alguns dels noms en que es coneixen les seves passades amb la cinta són “la bolangera”, “els galerons”, “el vermut” o la mateixa tonada del ball que es creu que prové d´un antic ball de cintes que es ballava per les terres de la Garrotxa.

Ball de panderetes 2014

El ball de les panderetes de Sitges fa la seva primera aparició a la nostra Vila per la Festa major de 1980, i al igual que les cintes ho farà de la mà de L´ABPS. El 1889 però, i coincidint amb la inauguració del nou Ajuntament i a més a més dels nostres balls, vingueren algunes colles de Vilafranca del Penedès, i d´entre d´elles hi trobem el ball de les panderetes de dita localitat, el qual tornaria a la nostra Vila per a participar a la matinal i a la processó de la Festa major del 1943. La música amb que s´interpreta el ball prové de les tonades del ball de panderos de Vilafranca i al igual que amb el pastorets o amb els cercolets, es fa l´ acompanyament amb flabiol i sac de gemecs. Alguns del noms típics de les passades de les panderetes són “la creu” “el quadro” o “la jota” i “els platerets”.

la Moixiganga el 1903

L´origen del ball de la moixiganga es perdria en la roda dels temps, ja que aquest mot en àrab ens ve a significar una reunió de gent per a participar en determinades cerimònies. Després i amb el pas del temps, aquest tipus de manifestacions paganes van ser aprofitades per l’església romana per cristianitzar-les i aplegar-les ja a l´edat mitjana en la solemne processó del Corpus, fet que després es va estendre gradualment a les celebracions del patrons de les viles i les ciutats, es a dir, el que avui celebrem com les nostres festes Majors. A la nostra Vila ja surt referenciada com a tal i al igual que d´altres balls el 1853 tot i que la paraula “mojigangas” com a tal, la trobem en un document de l´any 1612, a hores d´ara, el mes antic que es coneix.

Moixiganga el 1903

A les nostres contrades, la moixiganga te un gust marcadament religiós ja que ens representa mitjançant una sèrie de quadres plàstics la passió, mort, i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. A sitges està formada per 15 persones: La figura de Crist, la Mare de Déu, el guia, 4 bastaixos, i 8 candelers. Cada any, per la vigília de Sant Bartomeu, la Moixiganga representa el seu ball sencer a la sortida de les dues del migdia. Durant les processons i cercaviles, executa només uns quants dels anomenats quadros i potser una de les variants mes espectaculars és veure baixar-la per les escales de la punta a la sortida de després del castell de foc. Els quadres que executa el ball són els següents: Balcó, assots, coronació, Argolla, figuereta, la Mare de Déu, sepulcre i resurrecció.

la moixiganga el 1950

De tots ells, el mes conegut és l´argolla que representa el moment de portar la creu cap al calvari. A Sitges podem presumir d´un fet importantíssim: la Moixiganga és pràcticament l’única de totes les que es ballaven que mai s’ha deixat de representar, i actualment moltes de les que es van anar recuperant cap a la dècada dels anys noranta del segle passat ho feren tot aprofitant els coneixements de la nostra com ara a Vilafranca, valls o la Geltrú per posar uns exemples.

La moixiganga a la sortida d´ofici de 1969

La Moixiganga de Sitges és el ball mes solemne de tots els que participen a la nostra festa Major i alhora un dels que desperta mes sentiments entre el públic i els seus mateixos balladors.

Els falcons al Cap de la Vila el 1978

Els Falcons foren introduïts a Catalunya per la federació de joves cristians a la dècada dels anys trenta del segle passat si be no fou fins a les darreries dels anys seixanta quan agafaren l´embranzida definitiva. A Sitges, un grup de joves alguns del quals ja havien fet castells, van crear una colla de falcons inspirada en la de Vilafranca.

Falcons l´any 1981

Sortiren per primer cop l´any 1974. Com a figures mes representatives cal esmentar la pira d´onze o el pilar de cinc. Aquesta colla es dissolgué el 1989. El 1990 i per la Festa Major, l´ABPS tragué una nova colla però aquesta tingué una curta vida ja que aquell mateix any desaparegué.

els xiquets de Valls als anys 50

Des de sempre que Sitges ha sigut plaça castellera. Per Festa Major els nostres avis gaudien de les evolucions dels xiquets de Valls o dels nens del Vendrell per posar només dos exemples. No fou però fins l´any 1971 que la Vila disposa finalment de la seva colla: els castellers de Sitges amb la seva característica camisa blava.

Els castellers de Sitges als anys setanta

EL principi va ser impressionant ja que al seu segon any ja feien construccions de set, inclosa la torre de set, tot un senyor castell en aquells moments. Al concurs de Tarragona de 1973 quedaren entre les colles capdavanteres del nostre país. Però la passió va anar desapareixent i finalment per la Festa major de 1986 feren les seves darreres exhibicions. No seria fins el 1993 en que uns entusiastes locals integrats a l´ABPS fundarien una nova colla: la colla jove de castellers de Sitges.

4 de 8 de la Jove de Sitges

Aquesta colla, actualment consolidada dins del nostre costumari festiu local, acostuma a tirar castells de la gamma de set i set i mig i en alguna ocasió ens ha delectat amb el que abans es coneixia com el carro gros, es a dir, el 4 de vuit.

Els grallers sitgetans el 1959

Que seria de la festa Major sense el músics? La banda sempre ha acompanyats les nostres processons però l´element indispensable són les gralles. A Sitges i gràcies al impuls dels sitgetans Antoni Duran, Salvador Soler, Samuel barrachina i manuel sabater es crearà a la tardor del 1952 l´escola de grallers de Sitges per on desfilaran un grapat de sitgetans atrets per la gralla i el tabal i que faran de Sitges el centre graller de Catalunya. El 1953 ja sortirà la primera colla i als anys seixanta sén aniran afegint de noves fins a desenbocar el 1971 en l´escola de grallers de Sitges com a tal on es fomentarà encara més l´aprenentatge de dit instrument. Actualment un bon estol de colles acompanyen els nostres balls si be hom en troba a faltar una que encara que no està oficialment en actiu encara ens delecta el matí del dia de Sta tecla amb les seves tonades i el seu toc original.

Bé, estem a punt d´acabar aquesta visita guiada, però abans, m’agradaria mostrar dues pel·lícules de la nostra Festa Major. La primera, es un breu fragment de uns 30 segons d´una festa major dels anys 20. La cinta, propietat de la família Blai fou dipositada ja fa uns anys al Arxiu Històric de Sitges i ens mostra l´evolució dels nostres balls tot pujant pel carrer del Prado. La segona, es un petit muntatge de diverses filmacions de la nostra festa l´any 1975.

Espero que tothom en gaudeixi.

Ja fa mes de 100 anys que Santiago Rusiñol va definir la nostra Vila i la nostra manera de ser amb una sentència gairebé lapidaria: “doncs be, anava jo donant tombs pel món que sense adonar-me vaig anar a parar a un lloc on la llum es or, les dones són foc, i la terra es malvasia”: Sitges. El nostre Sitges ha canviat molt des de llavors però hi ha una cosa que no ha variat gens: l´estima per la nostra vila i les nostres tradicions. Una nova Festa major truca puntualment com cada any a la nostra porta, , gaudim-la, cadascú en el seu moment i lloc, amb els seus records i amb les seves vivències, estimem-la, però per sobre de tot: respectem-la, perquè es sense respecte que no hi ha futur.

I ara si, ara acabo aquest humil pregó amb el crit de guerra tradicional:

“Gloriós Sant Bartomeu que de Sitges n’és patró, visca la Festa Major “

Moltes gràcies a tothom

Visca Sitges !!!!