EL DRAC BLAU
Vagui per endavant que li tinc un apreci i un carinyo irracionals al drac verd, car he tingut el privilegi de poder portar-lo durant 18 anys, i, la veritat, això pesa, i molt. Però les coses són com són, potser perquè em passo la major part del dia entre peçes d´art que periòdicament necesiten passar per un procés de restauració i per tant ja estic avessat al tema, crec sincerament que la restauració de la bèstia per part d´en Pep pascual a part de ser espectacular, s´ha fet tal i com havia de ser, deixant el color de la pell del drac el més propera al seu estat original. Quan hom li demana a un professional del ram que li restauri una peça de mobiliari que pugui tenir a casa, obviament li dirà que li deixí a part de bonica el més propera possible a l´original i si resulta que aquest tenia llavors una altra textura o color, s´ha d´intentar sempre de acostar-s´hi el més possible; aquesta es la tasca del restaurador, per tant trobo un gran encert la decissió que van pendre la colla del drac amb en Pep i comissió i demés persones inplicades en el tema una tardor-hivern de 2010/11 de donar-li el color que en el seu origen el pintor sitgetà Agustí Ferrer Pino li va donar un ja llunyà 1922. Si, ja sé que al bàndol contrari em diran: i com savien que era blau si llavors no hi havia fotografies en color?? donçs be, fent un estudi acurat de la pintura d´en Ferrer Pino durant aquells anys i observant-hi les seves tendències de llavors. Torno a dir el mateix: aquesta és la gràcia de la restauració. Molt fàcil era, fem-lo nou i tornem-hi amb el verd i tots contents, però es va aprofitar l´oportunitat i el resultat, no em dubto pas, impressionant. Ara be, com a tot arreu, hi ha de tot a la vinya del Senyor i trobarem gent que en renegarà i trobarà a faltar el “ seu “ drac de tota la vida, el de color verd, normal, però hem de pensar que quan el va dissenyar l´artista ho va fer com si fos un peix sortit del mar, fixem-nos en la seva cua per exemple, per tant s´ha de defensar la feina feta i reconèixer que no es una barbaritat ni res que se li pugui semblar, si no el tornar una peça única al seu estat original, s més no, fidelitzant-lo el màxim possible respecte a aquell primer drac que van veure els nostres avis, que de ben segur que a dia d´avui estarien contents de veure´l practicament igual llençant foc per els carerrs de la nostra Vila.
Jo, portant del drac verd, encara em poso melancòlic quan en fotos o videos veig a la fera amb el color que li he vist portar tota la vida, però la gent també ha de saber que de la bèstia original i degut a les reparacions que ha tingut al llarg del anys ja no en queda practicament res, només una part del cap i del llom de darrera i ja està. Per tant, alegrem-nos de que al cap de més de 90 anys, la nostra estimada Fera Foguera torna a lluir pels carrers i plaçes de Sitges fidel als color que durant els seus primers anys de vida va portar i que per sempre mes pugui ser així. I, repeteixo, ho diu un que considera el verd com si fos un fill, però la vida t´ensenya que un dia o altra els teus fills et donaran un net....
 |
| El Drac de Sitges, Processó de la Bandera 2012 |
Sebastià Giménez Mirabent
Aquest text ha estat publicat a la Xermada nº 44 d´estiu de 2013 www.laxermada.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada